Impulsem l'esquerra nacionalista

Una nova lectura del país s’obre pas entre l’esquerra catalana. Un nou pensament, autocentrat i conscient de l’amenaça existencial que plana sobre la nostra nació, avança entre les files progressistes. Es palesa la futilesa del marc polític nascut amb la Transició, i es comença a rebutjar una cultura política marcada per l'exaltació de la debilitat, per l’autoodi nacional, i per una visió naïf i liberal de la naturalesa del poder.

Durant anys, mentre els catalans esdeveníem una minoria al nostre país, mentre ens veiem arrossegats a un futur sense oportunitats, sense una terra a la qual anomenar casa, molts catalanistes han dedicat més tinta i mans a encotillar el discurs en el marc del seu estèril idealisme que en buscar solucions reals. El seu moralisme només té l’aparença de radical i rupturista, mentre és sempre avesat a l’autoculpabilització i, per tant, a restar responsabilitats a l’Estat o els espanyols dels problemes que vivim com a país. Al darrere d’aquesta falsa virtut s’hi amaga la colonització mental, absolutament funcional als interessos de l’enemic.

El paper de les nostres elits econòmiques i polítiques no ha estat menys galdós: en lloc de conduir-nos a l’alliberament nacional ens priven de bones feines, d’un habitatge accessible, d’una escola en català, d’unes infraestructures bàsiques operatives i de la més petita esperança que demà serà millor que el que tenim avui. L’enriquiment d’uns pocs ha produït la proliferació de feines precàries en sectors com el turisme o la indústria agroalimentària i ha mobilitzat centenars de milers de treballadors estrangers que han vingut a buscar un futur millor a casa nostra, però que no hi troben un context que promogui la seva catalanització. El capital català, sempre abocat a inventar noves formes de trair la nació, ara es lucra amb la desnacionalització del país i de l’empobriment de la nostra classe.

Els nostres dirigents polítics, quan no han abraçat directament l’espanyolisme, s’han dedicat a vendre fum malbaratant la idea mateixa d’un estat propi, o embrancant-se en aventures a Madrid, sovint de la mà de “l’esquerra fraternal”. Una esquerra espanyola, també present a casa nostra, la qual entre democràcia i Espanya sempre ha triat, i continuarà triant, Espanya. Per sobre de tot, s’han dedicat a blanquejar, amb tota mena d'arguments, des d’econòmics liberals fins a moralistes i aparentment progressistes, el projecte de la patronal. Ara, presentant com inevitable la Catalunya dels 10 milions d’habitants i els 20 milions de turistes. El mateix programa que està trinxant l’economia, la llengua i la nació, i el benestar material de la població, arreu dels Països Catalans. En el cas de les Illes i el País Valencià impulsat per la dreta i l’extrema dreta espanyolista i catalanòfoba.

Tanmateix, les velles idees s’esmicolen en xocar amb una realitat cada vegada més crua. Els que ens hem polititzat en la Catalunya confosa i enrabiada de després del Procés no podem fer nostres els mites de les generacions passades. Però el nou món pot néixer de moltes formes. No són pocs els que cauen en la temptació de la reacció, absolent el capital català de les seves responsabilitats i preferint embarcar-nos en una guerra religiosa que ens situa al mateix bàndol que l’enemic real, que no és altre que l’Estat espanyol i totes les seves estructures de poder polític, mediàtic, cultural i econòmic.

Urgeix més que mai un nou nacionalisme d’esquerres. Un moviment polític que organitzi els treballadors catalans per fer front a unes elits parasitàries, una globalització liberal i un estat que té com a objectiu últim la nostra anihilació. L’ombra d’aquesta força política treu el cap arreu, des dels partits independentistes d’esquerres fins a les columnes d’opinió, passant pels sobretaules de milers de famílies del nostre país.

Però una intuïció valenta és inútil si no es dota d’organització. Els nacionalistes d’esquerres necessitem convertir les intuïcions en idees, les idees en paraules i les paraules en fets. Les forces existents de l’esquerra catalana no ens faran sortir de l’atzucac. Per la seva por d’entendre que una ocupació ho és perquè hi ha ocupants, pel seu rebuig a veure els intents de seducció de l’esquerra espanyola com una campanya de l’enemic, per la seva incapacitat de confrontar la qüestió demogràfica i per confondre la convivència amb la submissió lingüística.

Catalunya es troba en una guerra tricentenària contra l’enemic castellà i francès. Per la seva llibertat, i cada cop més, per la seva supervivència nacional. És hora que una nova generació posem punt final a una cadena de retrocessos constants que ens arrossega des de fa massa temps. D’una nova organització que faci operatives les idees que el nostre poble necessita per poder navegar els temps incerts que imposa la duresa del món del present. És hora d’impulsar l’esquerra nacionalista. Català, uneix-t’hi!